Transparència: l'antídot de totes les baralles de comunitat

Si calgués triar UNA política per transformar una comunitat conflictiva, seria aquesta: que tot es pugui veure.

La mecànica de la desconfiança

L'opacitat no genera corrupció (gairebé mai n'hi ha): genera sospita, que és igual de tòxica. El veí que no veu els comptes omple el buit amb imaginació — i la imaginació veïnal és barroca: «alguna cosa se'n durà», «això no va costar tant», «vés a saber què fa amb els diners».

El que canvia quan tot està a la vista

• Els impagaments baixen: pagar és més automàtic quan veus que tothom paga i on va.
• Les juntes s'escurcen: la meitat de cada junta llarga és gent demanant informació que hauria d'haver tingut abans.
• El càrrec es desdramatitza: presidir amb testimonis és més fàcil que presidir sota sospita. I apareixen relleus: ningú tem heretar caixes negres.
• Les decisions milloren: es discuteix sobre dades, no sobre relats.

Transparència pràctica (no teatral)

No és repartir 200 fotocòpies: és que qualsevol propietari pugui consultar quan vulgui — comptes al dia, actes, despeses amb la seva factura, estat de la seva quota i de les derrames. Autoservei, no interrogatori.

L'únic «cost»

Exigeix ordre real (no es pot ensenyar el que no existeix) i acceptar preguntes. Però les preguntes amb dades al davant són curtes; les preguntes sense dades són assemblees eternes. La transparència no és una virtut moral: és l'eina de gestió més rendible que existeix.